Dansa Contemporània

La Dansa Contemporània és l’estil característic del segle XX, sorgeix a la fi del segle XIX, amb figures com Isadora Duncan, que s’oposen a les rigideses del ballet tradicional, procurant una dansa més natural.

La dansa contemporània neix del rebuig per les formes del ballet clàssic, si bé és el seu descendent. La dansa moderna pregona la lliure expressió, donant independència als moviments i dotant al cos de major expressivitat. Aquest estil s’executa amb els peus descalços i és el que caracteritza al segle XX.

Isadora Duncan, a finals del segle XIX, es revelava contra els rigors del ballet clàssic, i la rigidesa de la seva falta d’expressivitat emotiva. Isadora preferia els moviments lliures i naturals, basant-se en el cos, inspirada en la cultura grega. Va ser creadora d’una sèrie de moviments que van caracteritzar el seu estil.

Es considera la respiració i els seus principis, la columna vertebral i la seva anatomia. Poden emprar-se tradicions culturals alienes a la dansa com a font d’inspiració.

L’ocupació de l’espai és molt diferent al tradicional del ballet, que exigeix el ballarí situat d’enfront del públic i en relació a l’escenari. Els ballarins moderns mantenen una orientació multidimensional dins de l’espai escènic.

S’empren totes les dimensions de l’espai i solen col·locar-se de perfil o d’esquena al públic, no sempre estan alçats i realitzen moviments en el terra o asseguts. El pes del cos és un factor important en la dansa moderna, al contrari que en el ballet clàssic, que les figures semblen mancar de pes.

En el ballet tradicional, els moviments van paral·lels a la música, però en el ball modern, no sempre succeeix això. Fins i tot pot ser que no existeixi la música i els moviments es realitzin en silenci, simplement amb els sons que produeix el cos en moure’s.

Indumentària de Dansa Contemporània:

Roba còmoda i informal. Mitjons o descalces. Cabell recollit.

Professorat:

Marie Lou Renon 

Anna Sempere